Es recomana llegir amb una versió orquestral del Liebestod del tercer acte de Tristan und Isolde de Richard Wagner de fons: 

Un  calfred li puja per l’esquena quan, a un senyal del director, el clarinet inicia la melodia del Liebestod.  Acompanyat pels lleus trèmolos de la corda, se sent com Isolda quan, després que Tristany hagi mort, es lamenta davant del mar.

Mentre la música va creixent, comença a recordar tots els problemes, contrarietats i vicissituds de la setmana: un treball que hauria d’haver entregat, un tema per al Treball de Recerca que ja hauria d’haver triat; un examen, imminent, de literatura que encara no s’ha preparat… Pensa en totes les seves preocupacions i en com és d’injusta la vida, ja que maltracta i no dona res a canvi.

Pensa que no hauria de ser tan pessimista. La vida sí que té una cosa bona: la música. Per aquest motiu, tot i anar fins a dalt de feina, ha decidit venir avui a la sala de concerts a escoltar música. Sempre li ha agradat la música perquè l’ajuda a evadir-se. La música és, segons ell, una droga legal que la gent encara no ha descobert com a tal. Sols la música pot transportar-te lluny, ben lluny, molt més lluny que unes pastilles o unes herbes. Pensa que, si eduquessin bé l’oïda de la gent, no hi hauria problemes de drogoaddicció, ja que la gent s’evadiria sentint Brahms i no ensumant heroïna.

S’adona que s’està perdent el Liebestod, i que, ja que ha vingut a sentir música per evadir-se del món, no hauria de pensar en res que no sigui Wagner i la desgràcia d’Isolda, que ha perdut el seu Tristany.

Torna a la música. Ha crescut en volum. La corda fa un lleu trèmolo. La melodia inicial ha evolucionat, i se la reparteixen la corda i el vent. Sempre li ha agradat moltíssim Wagner.

Des que va descobrir el Tannhäuser, ha estat un gran amant de la música wagneriana. No coneix tota la seva obra, ja que no té temps per sentir tota la música que voldria, però en sap prou per conèixer el fragment que toca l’orquestra. És el final del tercer acte, i Isolda, abans de morir, es lamenta per la mort de Tristany. No se’n sap avenir, i, abans de morir al costat del mar, lloa el seu estimat.

La corda comença a fer un gran crescendo i esclata una onada de so que el deixa garratibat a la butaca.

La melodia cada cop és més desesperada: es veu venir el final tràgic dels amants. Tothom sap com és Tristany i Isolda… Sempre l’ha hipnotitzat la música que fa servir Wagner per descriure aquesta mort de desig d’Isolda. Com defensa Schopenhauer, sofrim  a causa del desig. Isolda pateix pel desig que sent vers Tristany, mort injustament per causa de les ferides fetes per Melot, perquè vol veure’l un cop més.

Un pianissimo sobtat deixa descansar l’oient, però, ràpidament, tornen el crescendo i l’onada de so: més desesperada que mai.

S’emociona pensant en totes les històries d’amor que veu diàriament i que mai no arribarà a entendre, i que mai no ha viscut. Desitja, i això, com diu Schopenhauer, el durà al patiment. No sols és desig d’amor, sinó d’una existència tranquil·la.

Plora d’emoció.

Plora perquè la música el sobrepassa. Wagner ha fet la seva màgia, i l’ha fet caure als seus peus.

Oblida totes les seves preocupacions. Sent que la música l’ha comprès i l’ha alliberat dels seus mals i preocupacions. Wagner ha mort els seus problemes i, com Isolda, ja pot respirar tranquil, en una altra vida, en una altra realitat induïda per la música.

L’arpa fa els últims arpegis acompanyada càlidament per la corda.

Últim arpegi de l’arpa.

Últim acord.

Sent pau.

Silenci…

De sobte, sent un so estrany. És el públic, que aplaudeix entusiàsticament. Ell però, encara no ha paït el que li acaba de passar. Una senyora que seu sempre al seu costat se’l mira encuriosida.

“És ben bé que, a vegades, la música m’entén millor que moltes persones”, li diu. I comença a aplaudir fervorosament.

Amb aquest text he volgut fer una mostra del que la música pot provocar en l’oient. La sensació provocada per l’audició d’una peça és personal i intransferible, en tant que depèn de les circumstàncies personals de cada integrant del públic. Penso que un músic ha de saber tenir això en compte, ja que la música sols és la racionalització del sentiment humà en un pentagrama.

Nacho Ferrer, viola –