En clau de Do

No em deixis d’acompanyar

Recordo música al cotxe del meu pare des de que tenia sis anys. Quan en vaig fer deu, li vaig demanar que em comprés un piano. Tot va venir perquè vaig veure un concert a la tele, que amb els anys he sabut que era el Concert per a piano i orquestra número 1 de Txaikovski.

Passaven els anys i jo notava que només quan tocava el piano em sentia completament viu i feliç.

El que seria la meva sorpresa va ser que em sentia en certa manera sol quan tocava la meva música a la meva habitació, sol sense cap músic més.

Va ser després quan amb 20 anys vaig tenir la gran sort de conèixer a una gran violinista que seria qui em va ensenyar a col·locar-me el violí sota la barbeta. I a partir d’aquí, amb el violí, vaig començar a experimentar el que era fer música amb altres músics que eren millors que les quatre parets de la meva habitació.

Des de llavors no he deixat de voler fer música amb tot tipus d’agrupacions: duos, trios, quartets i quintets… i gràcies a un tal senyor Andreu, vaig tenir la gran sort de conèixer el que avui dia és una segona família: l’orquestra de Mataró. Un conjunt on la meva música no està sola, sinó que forma part d’un tot. Un tot musical que sempre sense voler havia trobat a faltar. Sincerament, Gràcies!

Alex Plaza, violinista –

2018-10-08T20:36:13+00:008 d'octubre de 2018|Categories: En clau de Do|