En clau de Do

Jo no parlaré de música clàssica…

Ian Curtis, Morrisey, David Byrne.

Potser són noms desconeguts per a alguns de vosaltres i us els voldria presentar. Són els líders d’alguns dels millors grups de pop-rock sorgits a Anglaterra i USA entre els anys 80 i 90 (Joy Division, The Smiths, Talking Heads).

Per a alguns crítics, Ian Curtis va ser sempre un músic frustrat. Tractava d’imitar apassionadament a Jim Morrison i a Iggy Pop, però li faltava talent.
Per a uns altres representava una nova forma de parlar de la desesperança i la fragmentació de la vida. La seva música és un exorcisme.

Nascut al Regne Unit el 1956, es va suïcidar als 23 anys penjant-se a la seva cuina mentre escoltava el disc The idiot de Iggy Pop.
Ian Curtis era epilèptic i depressiu. Curiosament, la taula que va utilitzar per penjar-se es va subhastar a eBay.

Joy Division era com anomenaven als camps d’extermini nazis a les dependències on es practicava l’esclavitud sexual.

No us heu de perdre la cançó “Love will tear us apart” i la pel·lícula Control.

The Smiths és la banda de Manchester liderada  per Morrisey i Johnny Marr. Van  marcar el final de la new wave i el principi del guitar rock que va dominar el rock anglès dels 90.

Marr era un rocker tradicional, com una versió elegant de Keith Richards. En canvi, Morrisey cantava com un cantautor romàntic, declarant públicament el seu celibat, i va connectar poderosament amb una legió de joves sensibles. Posseïdor d’una inclinació foscament cínica com a lletrista, sovint  se’l mal interpretava al defensar algunes de les coses inquietants sobres les que cantava, cosa que només augmentava l’èxit de la banda.

Imprescindibles: “This charming man”; “Please Please Please Let Me Get What I Want“; “London”; “Panic”. I tantes altres…

I per acabar, us explicaré algunes coses sobre els Talking Heads.

Formats el 1974 a New York, al començament eren tot energia nerviosa, expressió d’emocions i minimalisme. Es van convertir en una de les bandes més aclamades dels 80, fonamental per entendre el pop de les tres darreres dècades.

David Byrne, tímid  fins lo patològic, vestit com si acabés d’arribar de treballar en una ferreteria, prova el seu micro abans de començar una actuació en “The kitchen” al pròleg de DVD Talking Heads: Chronology. L’home de la nerviosa figura, amb la seva guitarra que sonava més nerviosa que ell.

Després del darrer àlbum de Talking Heads, es va obrir pas en una molt prolífica carrera solista: entre altres coses va fundar un segell discogràfic per música de Brasil i Àfrica, va escriure llibres i va guanyar un Oscar per la seva  participació a la banda sonora de El último emperador.

Una cançó per tastar-los: “Pshyco killer”.

Espero haver-vos fet sortir de la vostra zona de confort i explorar altres estils.
A gaudir de la música!!!!

Ana Garrido – violinista
4 de juliol del 2018

2018-09-25T01:04:09+00:005 de juliol de 2018|Categories: En clau de Do|