En clau de Do

És important beure de fonts no contaminades

I això, encara que tothom ha pensat amb fonts d’aigua, em refereixo també a aquella sapiència que es transmet de pares a fills, de mestres a deixebles, d’oradors a oïdors, de comerciants a compradors, d’ensenyants a ensenyats, de governants a governats…

I esclar, com sabem nosaltres que hem begut d’una font contaminada o no?
Si es tracta d’una font d’aigua no tardem massa en saber-ho. Els nostres budells ens ho comuniquen immediatament, cap al lavabo o cap al metge. Senyal que l’aigua estava contaminada.
En d’altres casos ho sabem més tard.
Quan hem comprat l’article i no funciona, quan sentim aquell mateix discurs d’una manera diferent de la que ja ens havien dit, quan no té res a veure el que ens han dit amb el que hem experimentat…

I amb la música passa el mateix. Si ens han ensenyat a tocar aquell instrument d’aquella manera concreta, doncs ens ho creiem fins que no trobem a algú que ens digui el contrari i ens corregeix aquelles posicions que tan malament ens anaven. Si nosaltres toquem una melodia d’aquella manera, creiem que és correcte fins que no el sentim d’una altra manera i se’ns crea el dubte.

Amb la gralla i també amb tota la música tradicional hi ha molts sonadors que no tenen coneixements de música i no em refereixo només al llenguatge musical escrit sinó també pel que fa a ritme, afinació, interpretació, harmonia…

Toquen d’orella que diem. I és aquí on hem de tenir molta cura a l’hora d’ensenyar a tocar un instrument o d’ensenyar una melodia d’oïda. Procurar que la transmissió que n’estem fet sigui correcta. Nosaltres ens convertim amb font de coneixements i pot ser una font contaminada. O no.

La llàstima, és que la font dels coneixements fa mal al cap d’un temps, no és tant ràpid com l’aigua. Podem contaminar la nostra cultura sense saber-ho i pot ser massa tard.

Fa temps vaig tenir l’oportunitat de fer un taller de cap de setmana a una colla de grallers que ja feia temps que tocaven. Tenien un repertori d’una trentena de peces. Repertori que els hi havia ensenyat un “mestre” graller durant uns quants anys. La meva sorpresa va ser quan vaig veure i escoltar que no coneixien el Fa diesi (popularment dit sostingut). En tot el repertori que ells tocaven, si hi havia una Fa natural o diesi, ells el feien sempre natural i tan panxus.
Esclar els hi havia ensenyat el seu “mestre”. Com en podien dubtar?

En una altra ocasió, en un cercavila de gegants vaig sentir l’Estaca. La conegudíssima Estaca d’en Lluís Llach que tantes vegades hem sentit i fins i tot cantat. Però la tocaven amb to major. Els executants (i mai millor dit) desconeixien (?) o no sentien (?) o no notaven (?) la diferència. Però ni ells, ni el públic?

No fa massa, va venir un xicot a casa a fer algunes classes de gralla. Un bon dia, tot cofoi, em diu que estan treballant amb la seva colla, la Muixeranga. Caram! –vaig dir: La Muixeranga d’Algemesí. Ell no sabia d’on era, ni què era, ni què representava al País Valencià. Anem bé vaig pensar. Comença a tocar i tot anava prou bé fins que arribats al final de la frase on s’enfila la melodia i que acaba amb la sensible (un semitò, amb gralla seria un Sol#). Patam! Aquell semitò no hi era. Ho feia amb Sol natural. Quin mal! Uf!

I quantes vegades hem sentit el tan interpretat Vals-Jota amb gralla que està en tonalitat de Sol major i deixen de fer el Fa# de la primera part? Renoi quin mal, oi?

Anem en compte amb les fonts. Si hem de transmetre alguna cosa informem-nos, contrastem, consultem… i amb tot, encara ens podem equivocar.

Eps, alerta, per internet hi ha molta mentida.

Enric Montsant – contrabaixista

2018-09-25T01:06:44+00:0022 de juny de 2018|Categories: En clau de Do|