En clau de Do

Foramen magnum

Gray130

La barbeta gairebé li toca el pit. Sembla com si mires a terra, però té els ulls tancats. Els braços, laxos, li pengen aparentment relaxats. Tothom la mira.

Qui sap què li passarà pel cap!

Amb un imperceptible, potser inconscient, moviment de dits, gira mínimament sobre el seu eix la batuta que subjecta dolçament amb la seva mà dreta, suficient perquè tothom se n’adoni de que, ens uns instants, l’aire canviarà d’estat i el temps s’aturarà. Sempre passa igual.

El silenci és tan dens que et permet sentir els batecs del teu instrument.

Llavors, suaument, obre els ulls i te n’adones que la seva mirada profunda, inexplicablement, té màgia, perquè aquella mirada et parla i et diu què has de fer, et diu confio en tu, però no la caguis.

I justament quan encara t’estàs recuperant de la impressió, aixeca els braços, amb una decisió i una fermesa que et treuen del teu sopor en una fracció de segon.

El fenomen ja ha començat, perquè el llapis comença a surar en l’aire i he oblidat a quin dia estem.

Llavors, en aquella mateixa posició, ens fa una ràpida ullada a tots i sap que estem preparats, sap que és el moment, que tot està a punt. Sap fins el més petit tremolor del teu foramen magnum. Ho sap tot.

És en aquell moment quan el rellotge s’atura del tot. I tens temps de veure tots els companys preparats, el públic expectant, el teatre solemne. Tens temps de pensar en la peça, en les teves coses, en la teva vida. Temps per tallar-te les ungles i anar a fer una cervesa. Tens temps per tot, perquè el temps s’ha aturat.

Aquest indefinible espai de temps no el canvio per res, perquè em fa sentir feliç. Em fa sentir que estic a on vull estar. I em recorda que els moments feliços de la vida no els he de mesurar per la seva durada, sinó per la seva qualitat i la seva màgia.

Manuel Parra, contrabaixista –

2018-06-07T11:22:55+00:00 7 de juny de 2018|Categories: En clau de Do|